(L’estiu és una emoció,
un pàlpit,
una oració perplexa,
ombra de l’horabaixa
que fuig més enllà
de l’agonia dels peixos
fora de l’aigua.
Xavier Escandell i Serra,
Corona 1896/Los Angeles 1957)
L’estiu és un assassí, un criminal, un violador, un maltractador de tota mena i condició, és carn podrida d’infanteria només apta per morir (per la pàtria, és clar) als camps de lluita i de combat. L’estiu porta la mort a les entranyes, als budells i als corrents de la sang que circula per les seves venes. L’estiu és l’apocalipsi i la tragèdia per a tothom. L’estiu és la fi definitiva de les entranyes, l’obsessió destructora de la civilització moderna i contemporània. L’estiu...Però l’estiu ja és aquí, viu entre nosaltres amb violència i força, brutalitat assedegada de sang. I aquesta i no pas altra és la realitat, la canícula lluny d’aquelles meravelloses sonates de l’estiu valleinclanesc, habita una vegada més a casa nostra, visita no de cortesia, més aviat de llarga permanència que per motius precisos de l’anomenat canvi climàtic es perllongarà fins ben entrat l’octubre de tardor. Aquest és un fet indiscutible, perfecte i absolutament irreversible. Invencible i tenaç. La seva obsessió destructora no té ni fi ni té límits. A partir de tot just ara mateix -en realitat des de les darreres setmanes del passat mes de maig- la cosa, el clima ambiental i a velocitat de vertigen empitjoraran. La crueltat del sol, la humitat aferrada a la pell de l’ànima, la xafogor marcaran les nostres tristíssimes, desesperades vides de ciutadans ( i ciutadanes, faltaria més, faltaria més...) que com ànima en pena suplicaran un mica de pluja, d’aigua, d’oratjol dolç i agradable. L’estiu és la catàstrofe.
