En aquestes circumstàncies, en el quartó de Balansat va tenir lloc un fet aleshores habitual: Uns homes varen treure una al·lota de ca seua, en principi en contra de la voluntat de la mare perquè es pogués casar amb qui volia. En aquest cas, a Isabet Planells la va treure de ca sa mare Francesc Planells Plana, el seu oncle, de trenta-cinc anys, curador de l’al·lota com a germà de son pare que era, amb la complicitat d’altres tres persones: l’altre pretendent, que nomia Francesc Bonet de sa Noguera i els germans Antoni i Miquel Torres Cova. Va ser després de la mitjanit de divendres 14 de maig «...con poco temor de Dios y de la Justisia terrenal...».
Un ban de 1699 prohibia les fuites
Tal com regulava un ban signat l’any 1699 pel governador l’illa, capità general i membre del consell de sa Majestat, Domènec de Canal i Torralla i del qual ja n’hem parlat en un altre article, era delicte treure al·lotes de ca seua o ajudar en una fuita en contra de la voluntat dels pares. A la causa que es va obrir a la Cúria de la reial Governació sobre aquest fet es copià, com en altres expedients, un extracte de l’esmentat ban, que inclou una reflexió sobre la fuita « ...no dubtan las donsellas y altras fillas de família que estan baix lo govern y custodia de los pares tant de nits com de dia publica, o, amagadament, de propia authoritat anarsen de la Casa de los pares, o, de altra part acompañades de los anemorats, o, de altras personas instigados per aquells a fi y efecte de contractar matrimoni Contra la Voluntat de sos pares...».
La qüestió és que el ban prohibia que ningú, de qualsevol grau o condició, amb assistència de jutge eclesiàstic o sense, encara que fos amb l’excusa de casar-s’hi, tragués una donzella de casa dels pares sense consentiment seu. La multa era important: dues-centes lliures si ho feien de dia i cinc-centes si era de nits. Els sous anaven a mantenir les despeses de la justícia. Si a sobre els protagonistes del segrest o de la fuita anaven armats patirien una condemna de remar a galeres durant tres anys o altres penes majors. També hi havia pena per a les al·lotes que desafiassin l’autoritat paterna. Per aquest motiu sovent una fuita es disfressava de rapte. En el cas que sortissin de cals pares sense que intervingués l’autoritat eclesiàstica perdrien una quarta part dels seus drets en els béns a heretar.
Com era una fuita
Existien maneres diverses de procedir. En alguns casos, i això agreujava el fet, es feia sense l’autorització eclesiàstica i les al·lotes eren dipositades en alguna casa d’un familiar, vesí, home bo o principal o de la família del pretendent. En altres casos l’al·lota era portada a casa d’algun membre de l’església amb l’objectiu que les casàs o almanco donàs llicència de matrimoni. L’objectiu era solucionar la situació com més aviat i la solució era casar la parella.
L’al·lota robada
Isabet Planells tenia divuit anys poc més o menys i feia poc, des dels primers dies de maig, que estava compromesa amb Bartomeu Tur, també del quartó de Balansat, però ja s’havien fet les tres amonestacions acostumades. Segons ella, havia accedit al compromís per la insistència de sa mare. Després d’això, el seu oncle li va proposar marxar de la casa materna per casar-se amb Francesc Bonet de sa Noguera. El pretendent li havia demanat a Francesc Planells que tragués la neboda de la casa familiar. Quatre dies després l’al·lota declarava i reiterava la seua voluntat de casar-se amb Francesc Bonet.
El matrimonier
Per arreglar el compromís d’una parella sovint es feia ús de la mediació d’una persona pròxima, una per cada banda. Miquel Tur Jai de trenta anys poc més o menys i oncle de Bartomeu Tur fou qui havia ajustat el casament del seu nebot amb Isabet Planells. Segons ell, tant la filla com la mare havien donat el consentiment. Això també passava. L’al·lota podia dir en un primer moment que sí, per por o per costum, i després fer-se enrere.
Miquel Tur Jai va avisar durant la seua declaració que Francesc Plana no ho havia fet tot sol i que havia tingut amagada la jove durant uns dies sense que ningú sabés res d’ella.
Testimonis a favor del compromís acordat
Antoni Tur, pagès de Balansat de vint anys, qui havia festejat la jove, va assegurar que sabia del compromís entre Isabet Planells i Bartomeu Tur, i que fins i tot Isabet havia rebut penyora del promès. El jove declarà que havia escoltat «de sus orejas» com Isabet es volia casar amb Bartomeu i que després havia marxat de la casa materna sense tenir el permís del vicari general ni de cap eclesiàstic. Joan Costa, de vint-i-vuit anys, un altre vesí i testimoni, va declarar en el mateix sentit.
La Matrimoniera
Margalida Juan, de quaranta anys, va assegurar que feia més d’un any que Isabet Planells li havia demanat que ajustàs compromís amb Bartomeu Tur i que per això havia parlat amb Francina Tur, mare de l’al·lot, qui ho va trobar d’allò més bé, sempre segons la testimoni. Per això, feia cosa d’uns vint-i-cinc dies que Bartomeu havia anat a demanar l’al·lota en matrimoni i tant ella com sa mare hi havien estat d’acord. Per segellar el compromís, Bartomeu li havia regalat un anell d’or.
La mare del jove abandonat
Francina Tur era vilda de Bartomeu Tur, tenia cinquanta anys i va recordar davant el jutge que Margalida Juan li havia parlat feia més d’un any de casar el seu fill amb Isabet Planells i havien quedat que ajustarien el casament. Però feia cosa de vint dies la matrimoniera havia tornat a parlar amb la futura sogra de part d’Isabet i de sa mare, per avisar-la que hi havia un altre pretendent, Antoni Tur, però que si executaven el compromís ella el rebutjaria. Aquest estira-i-arronsa era ben habitual per ajudar a decidir els joves. La mare del jove va confirmar el compromís i va enviar el seu germà Miquel Tur a casa d’Esperança i d’Isabet per ajustar el matrimoni. Mare i filla varen respondre afirmativament i Bartomeu va entregar a la jove un anell d’or. I ara -es lamentava la dona-, sense més ni menys s’assabentava que Francesc Planells s‘havia emportat l’al·lota de la casa familiar.
Els Detinguts
Quan en aquells temps es produïa una denúncia, la primera mesura de la justícia era detenir els denunciats i després prendre’ls declaració. Així va ser també en aquest cas. Francesc Planells i els seus col·laboradors varen anar a parar a les reials presons mentre esperaven declarar, cosa que varen fer cinc dies després dels fets i l’endemà d’haver estat detinguts.
Francesc Planells Plana va assegurar que no anava armat perquè només portava la seua escopeta, cosa que no se sortia del que era habitual. Segons el seu relat, era passada mitjanit i l’acompanyaven Miquel I Antoni Torres Cova i Francesc Bonet, l’altre enamorat, cadascun amb la seua escopeta.
Una vegada fora de la casa, durant el trajecte Isabet anava davant i ells darrere, i tot es va fer perquè es pogués casar amb el tal Bonet. Va reconèixer que la neboda estava ja compromesa i havia rebut les tres amonestacions. Quan se li va demanar si no sabia que existia un ban que prohibia treure al·lotes de la casa paterna encara que fos per casar-les, va respondre que sí, però que no pensava que la prohibició inclogués els familiars.
L’enamorat, Francesc Bonet de sa Noguera, de trenta anys poc més o menys també va reconèixer els fets.
Dos dies després varen declarar els dos germans Torres Cova del quartó de Balansat i lloc d’Aubarca. Tots asseguraren, com solia ser habitual, no saber la causa del seu captiveri.
Antoni Torres Cova, de quaranta-dos anys va declarar que «...aviendo el testigo dicha noche hido a la Yglesia de S. Miguel encontro alí a dicho Francisco Planells Plana y a francisco Bonet ... los quales le dijeron al Retor de aquella Yglesia mosen Juan Suñer, presbitero que dicha Ysabel Planells y Francisco Bonet querian casarse , y allí mismo en presencia el retor y el respondiente se ajustaron las condisiones deste matrimonio, y despues el dicho francisco Planells Plana pidio Consejo al Retor sobre si la sacaria de su madre, ó, no por que dicha Su madre le instava que la sacase a lo cual dijo el retor que siendo el dicho Plana su Curador podia aserlo, despues desto se bajaron Juntos ... y todos traian escopeta por ser estilo en la Campaña que nadie sale de casa sin ella aunque sea para hir a misa...».
Continuarà
