Niño de Elche canta. Israel Galván balla. Normalment, lexperiència del flamenc apareix com a humana, massa humana. No obstant això, quan crema el teatre i la pell i la carn es consumeixen veim davall lesquelet de dues màquines. Hi ha precedents: la màquina de trobar del jove Meneses, el ball amb motors de Vicente Escudero, les imatges concretes de Val del Omar. En realitat, el flamenc és fill de lera de les màquines i va començar amb el motor de vapor, la fàbrica de tèxtils i el ferrocarril, acompanyant a contrapel de la revolució industrial. Per això el malentès entre text i esdeveniment: on el públic veu espontaneïtat hi ha un llenguatge estricte i reglat.
Aquesta emoció només és capaç de produir-la una màquina. I aquesta és la idea, fer ballar el públic no és altra cosa que introduir-los, fer-los partícips de la maquinària del concert.
En competència oberta amb la tècnica, com va fer Escudero amb les dues dinamos elèctriques. Es tracta daixò, de demostrar que la sang, la suor i les llàgrimes també són una experiència cíborg, afectes que comparteixen humans i màquines.
