Crisi d'estat: Línies vermelles

La manera com es va reprimir el procés democràtic cap a l’autodeterminació de Catalunya ha comportat, en una mesura que pocs imaginaven, una profunda crisi d’estat al Regne d’Espanya. La monarquia -que va donar suport immediat a la repressió, posicionant-se en una qüestió que no li competia de cap de les maneres- ha caigut en un desprestigi tan extraordinari que els que es dediquen als sondeigs ja no s’atreveixen a posar cap pregunta demanant-ne una valoració a la gent. Anem a saber quin percentatge de la població votaria monarquia, si avui es fes una consulta pública sobre la qüestió! A Catalunya, on el CEO sí que pregunta, el grau d’acceptació de Felip VI supera en molt poc el deu per cent. Només faltava que el Borbó s’apuntàs al secessionisme lingüístic, a les Balears, en contra de l’Estatut i, per tant, de la Constitució espanyola.

La mentida ja fa temps que no penalitza. Fa unes dècades, tampoc no tantes, el fet que un polític fos agafat flagrantment dient una mentida, automàticament el penalitzava. Havia de dimitir, si el caçaven al vol. No tenia altre remei. Avui, en canvi, es poden amollar totes les mentides o totes les mitges veritats que es vulgui sense que els interfectes que les pronuncien ni tan sols s’hagin de posar una micona vermells. El fet que la mentida no penalitzi ha canviat substancialment l’escenari. Però, indubtablement, forma part d’un escenari nou.

Pens que som en una etapa molt difícil per al futur de la democràcia, si tots els partits democràtics no estableixen clarament unes línies vermelles que no poden ser traspassades. Em referesc als partits i no, per exemple, a la judicatura, perquè no sé com qualificar que el Consell General del Poder Judicial porti cinc anys i escaig caducat i els tipus que hi són al capdavant continuïn exercint els seus càrrecs com si no passàs res. Hauria de fer cinc anys que haguessin dimitit tots. Però el verb “dimitir” no forma part del seu vocabulari. Algú ha vist un govern (de l’Estat o autonòmic) prorrogat durant cinc anys, des de la mort del dictador del mal nom? Què dirien, els del CGPJ (o els del PP o els de Vox), si Sánchez, en comptes de plantejar-se dimitir ara mateix, decidís continuar durant cinc anys quan s’acabi la legislatura (és a dir, si la fes durar fins al 2031, per exemple)? Idò no seria menys democràtic que l’actual cúpula dels jutges.

La primera línia vermella passaria, des del meu punt de vista, reconeixiblement modest, per no anar a destruir l’adversari. Inventar proves falses, falses acusacions, denúncies sobre fets inexistents, etc, no pot ser mai de la vida moneda de canvi a l’arena de la batalla política. Ara van a destruir Pedro Sánchez, a través del setge a la seua dona, però abans ho han fet amb molta gent: recordem, sense estendre’ns-hi gaire, el batle Trias, de Barcelona, el president Mas, el president Puigdemont, el president Pujol, la vicepresidenta de la Generalitat valenciana Mónica Oltra, diversos dirigents de Podem, i un llarguíssim etcètera. Quan un diari local de Madrid fabrica la notícia falsa (sabent que és falsa) que Xavier Trias té comptes amagats a Suïssa, tots els partits democràtics li haurien d’haver fet costat (en comptes d’aprofitar-ho, com va fer Ada Colau, aliada amb l’extrema dreta, per descavalcar-lo de la batlia de Barcelona). Que no ho fessin els deshonora i, avui, els posa a tots als peus dels cavalls. Quan la mateixa premsa local, tant de Madrid com de València, va fabricar el setge a Mónica Oltra, de Compromís pel País Valencià, totes les forces democràtiques li haurien d’haver donat suport, tancant files com una sola persona, al seu voltant. I avui totes haurien d’exigir les mateixes portades exculpatòries que, en el seu moment, es feren servir per treure-la del govern. Els setges a les famílies de Carles Puigdemont o de Carme Forcadell mereixerien, tots sols, un llibre sencer, per poder entendre mínimament la magnitud de la infàmia. També m’hi varen faltar les forces democràtiques defensant-los.

La segona línia vermella, des del meu punt de vista, ja formaria part de l’ètica judicial. Qualsevol jutge que accepti a tràmit una denúncia d’un suposat sindicat que es fa dir (de manera totalment inadequada) Manos Limpias hauria de ser automàticament apartat de la magistratura. Que aquesta trepa d’extorquidors de la democràcia puguin dur algú a judici (amb notícies falses, que el jutge ja comprovarà si ho són, com proclamen ells mateixos cínicament) i, sobretot, que un jutge ho accepti, ja ens diu en quin punt de perill es troba avui dia la democràcia formal al Regne d’Espanya.

La tercera línia passa per l’ètica i per la moral dels mateixos jutges: el que ha acceptat l’acusació de Manos Limpias contra l’esposa de Sánchez ja hauria de ser fora de la professió. Com hi haurien de ser tots aquells que es mouen per motivacions de caire polític. Que, malauradament, a la cúpula de dalt de tot, sembla que formen una majoria absoluta.

Suscríbete para seguir leyendo